A vegades és important saber dir gràcies

Maria encara recorda la primera vegada que hi va entrar. Superats els tràmits,  es va endinsar en aquell Temple de la Cultura. I, ara sí, ja  n’és membre de ple dret.

Asseguda en la seva cadira, l’envaí la sensació de petitesa i ignorància. La primera l’havia viscuda infinitat de vegades en les nits d’estiu quan ,perseguint l’estrella, s’havia perdut en aquell sostre d’un blau immens, clavetejat de llums. La segona mai havia estat tan present. Quanta, quanta ignorància! Què petita se sentia! 

Tanca els ulls, s’imagina quantes Maries hauran  ocupat aquella cadira i en tria una. Ara se sent com aquella jove que, després d’una llarga i dura jornada laboral, caminava apressada cap a la Biblioteca Popular,  creada per una gran dona, Francesca Bonnemaison. En aquell recer esdevenia la protagonista de mil i una històries i anava modelant un futur millor.

I entén aquelles paraules que havia escoltat no sabia on ni quan: “la Cultura és allò que ens queda quan tota la resta es trenca. És l’única eina que ens abriga, quan el fred ve de dins”. Una sensació d’escalfor l’embolcalla i pensa que no en podia trobar de millors per dir gràcies.

Remei Constanza