Passa al contingut principal

Francesca Bonnemaison


Jo que puc dir de tu ? si ja s’ ha dit tot. No vull copiar només informació teva, això ja està fet als llibres i a internet.

Haguessis pogut ser una noia de porcellana per la teva situació social i econòmica, però no va ser així, vas ser forta i inquieta i sense trencar res vas agafar el compromís d’ implicar-te. Vas acollir dones treballadores de classe mitjana i obrera per donar-los una oportunitat més a la vida que no fos només quedar-se a casa o en treballs poc qualificats. La teva lluita social les va ajudar a tenir un nivell cultural, a pensar, a formar-se, i en conseqüència poder obrir portes i accedir al mercat laboral. Vas empoderar a la dona perquè arribés a ser més independent i culta.

Podria anomenar tot el que vas fer en aquest teu recorregut de vida, com a persona, dona, política, mestra…, però tot això ja està escrit.

Vas haver de marxar a l'exili, i quan vas tornar, l’any 1941, aquí hi regnava la dictadura més ferotge i “La Cultura” s'havia convertit en “La Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de la Falange Española” però tu ja havies plantat la llavor.

En el teu àtic de Via Laietana vas sobreviure com vas poder i vas sentir-te molt sola, doncs la teva gent estimada ja no hi era.

Però la llavor va créixer i va esdevenir fruit, tu no et vas deixar sotmetre i nosaltres tampoc devem submissió a ningú, ho hem après, i per això la teva lluita no ha estat en va.

Allà on siguis estimada Donya Paquita, et voldria dir que encara aprenem, jo en soc testimoni, ens intruïm i compartim, a més (La mujer vale más cuando sabe leer) i ens acompanya una mestra com tu, que creu en nosaltres i hi posa confiança en aquesta etapa de la nostra vida.

SEGUIM! I així ho hem transmès als nostres fills i entorn, tu has estat referència, segur. Tant de bo que la nostra vida només fos un bocí del que va ser la teva. GRÀCIES PER TOT!

Araceli Mayor
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies Donya Paquita

Els anys seixanta en plena adolescència i acabat l'ensenyament bàsic, l'objectiu  principal  era començar a treballar, però veia com els adolescents  de famílies  benestant que estudiaven batxillerat i anaven a la Universitat serien persones cultes. Amb el pas del temps, vaig descobrir que la cultura no era solament tenir títols universitaris, era llegir, estudiar, treballar. La Francesca Bonnemaison ho va tenir molt clar, per això va  crea la Biblioteca Popular de la Dona. A les biblioteques, reservades als qui tenien el poder, hi havia el pou de la saviesa, vetat a la resta, especialment a les dones. És per això que Doña Paquita va crear l'Institut de Cultura, on totes les noies amb inquietuds per saber, podien estudiar, llegir, cosir, cuinar i moltes coses més, les classes eran d'un gran nivell. És formaven  per ser lliures i autònomes i així poder decidir per elles mateixes. Les dones hem fet molt camí, però encara ens en falta. Quan totes descobrim que la cultura e

La lluita d'una dona per a les dones

Aquest n'és un exemple: tot va començar quan la Esperanza va acabar l’escola als catorze anys, ella, ja tenia el cuquet de l’agulla dintre seu. La seva mare va fer mans i mànigues perquè entrés a La Escola d’Ofici i Confecció de la Diputació de Barcelona. La noieta era molt espavilada, treballadora,implicada i aprenia amb facilitat. Un dia una veïna francesa li va deixar unes revistes de moda parisina, cosa que va fer que s’aficionés a fer dissenys força agosarats. La professora en veure tant de talent els va ensenyar a les millors modistes de la ciutat L’encarregat de El Dique Flotante hi va veure tant d’enginy que la va fer entrar amb només disset anys a treballar a l’empresa, acabant al costat dels germans, Ricardo i Francisco nets del fundador Joaquin Beleta, grans dissenyadors de la casa. El 1973 van crear conjuntament la col·lecció, Tardor Hivern, la de més èxit que havien tingut mai, i va traspassar fronteres. En passar els anys, la Esperanza va tornar a l’escola per ensenya

Francesca Bonnemaison

  Va néixer el 1872 de bona família, és va casar amb Narcís Verdaguer el 1893 i no van tenir fills.  El 1909 el rector de Sta. Anna li encomanà la direcció de la biblioteca parroquial. Li facilità diners i 100 llibres i així va néixer la primera biblioteca per a noies obreres de tot Europa. Molt religiosa i feminista conservadora, la va tirar endavant amb gran èxit. S’hi feien conferències i s’hi podien aprendre idiomes i un ensenyament de qualitat. Es traslladà al carrer d’’Elisabets el 1910 i l’any 1911 ja comptava amb 5.000 volums, novel·les, assajos i llibres especialitzats. En quedar vídua el 1918 es dedicà plenament al seu projecte i el 1922 Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, va inaugurar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona al carrer St. Pere Més Baix. És l’actual ubicació de la Biblioteca que porta el seu nom i també de la nostra estimada Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona. De fa anys l’Escola és mixta i les discip