Jo que puc dir de tu ? si ja s’ ha dit tot. No vull copiar només informació teva, això ja està fet als llibres i a internet.
Haguessis pogut ser una noia de porcellana per la teva situació social i econòmica, però no va ser així, vas ser forta i inquieta i sense trencar res vas agafar el compromís d’ implicar-te. Vas acollir dones treballadores de classe mitjana i obrera per donar-los una oportunitat més a la vida que no fos només quedar-se a casa o en treballs poc qualificats. La teva lluita social les va ajudar a tenir un nivell cultural, a pensar, a formar-se, i en conseqüència poder obrir portes i accedir al mercat laboral. Vas empoderar a la dona perquè arribés a ser més independent i culta.
Podria anomenar tot el que vas fer en aquest teu recorregut de vida, com a persona, dona, política, mestra…, però tot això ja està escrit.
Vas haver de marxar a l'exili, i quan vas tornar, l’any 1941, aquí hi regnava la dictadura més ferotge i “La Cultura” s'havia convertit en “La Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de la Falange Española” però tu ja havies plantat la llavor.
En el teu àtic de Via Laietana vas sobreviure com vas poder i vas sentir-te molt sola, doncs la teva gent estimada ja no hi era.
Però la llavor va créixer i va esdevenir fruit, tu no et vas deixar sotmetre i nosaltres tampoc devem submissió a ningú, ho hem après, i per això la teva lluita no ha estat en va.
Allà on siguis estimada Donya Paquita, et voldria dir que encara aprenem, jo en soc testimoni, ens intruïm i compartim, a més (La mujer vale más cuando sabe leer) i ens acompanya una mestra com tu, que creu en nosaltres i hi posa confiança en aquesta etapa de la nostra vida.
SEGUIM! I així ho hem transmès als nostres fills i entorn, tu has estat referència, segur. Tant de bo que la nostra vida només fos un bocí del que va ser la teva. GRÀCIES PER TOT!
Araceli Mayor
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada