Sant Jordi 2022

Els anys seixanta en plena adolescència i acabat l'ensenyament bàsic, l'objectiu  principal  era començar a treballar, però veia com els adolescents  de famílies  benestant que estudiaven batxillerat i anaven a la Universitat serien persones cultes. Amb el pas del temps, vaig descobrir que la cultura no era solament tenir títols universitaris, era llegir, estudiar, treballar. La Francesca Bonnemaison ho va tenir molt clar, per això va  crea la Biblioteca Popular de la Dona. A les biblioteques, reservades als qui tenien el poder, hi havia el pou de la saviesa, vetat a la resta, especialment a les dones. És per això que Doña Paquita va crear l'Institut de Cultura, on totes les noies amb inquietuds per saber, podien estudiar, llegir, cosir, cuinar i moltes coses més, les classes eran d'un gran nivell. És formaven  per ser lliures i autònomes i així poder decidir per elles mateixes. Les dones hem fet molt camí, però encara ens en falta. Quan totes descobrim que la cultura e

Jo que puc dir de tu ? si ja s’ ha dit tot. No vull copiar només informació teva, això ja està fet als llibres i a internet. Haguessis pogut ser una noia de porcellana per la teva situació social i econòmica, però no va ser així, vas ser forta i inquieta i sense trencar res vas agafar el compromís d’ implicar-te. Vas acollir dones treballadores de classe mitjana i obrera per donar-los una oportunitat més a la vida que no fos només quedar-se a casa o en treballs poc qualificats. La teva lluita social les va ajudar a tenir un nivell cultural, a pensar, a formar-se, i en conseqüència poder obrir portes i accedir al mercat laboral. Vas empoderar a la dona perquè arribés a ser més independent i culta. Podria anomenar tot el que vas fer en aquest teu recorregut de vida, com a persona, dona, política, mestra…, però tot això ja està escrit. Vas haver de marxar a l'exili, i quan vas tornar, l’any 1941, aquí hi regnava la dictadura més ferotge i “La Cultura” s'havia convertit en “La Cult

Els quarts diumenges de mes hi havia concerts a la Biblioteca. La Clara no s’ho volia perdre. La va delectar el recital de música. En particular el so harmoniós de la guitarra. Puix que, el seu cor necessitava l'alè de l'instrument de corda, per no ofegar-se, després de l'esgotadora i terrible setmana que portava treballant gairebé sense descans. La Clara, una adolescent de catorze anys, filla d’una família obrera barcelonina, participava d’algunes activitats a la Biblioteca. Gràcies a l'aire fresc que la salvava de l'ofegament de la rutina i de l'abús del seu veí malcarat, pudent i borratxo, que la magrejava cada vegada que baixava al carrer a comprar, arraconant-la contra les escales. Llavors, realitzant un gran esforç, tant físic com mental, i estudiant a les nits, va poder obtenir els coneixements requerits per a ser secretària. Posteriorment, la Clara, va aconseguir el seu increïble somni, materialitzat en l’execució d’un treball qualificat, millorant not

Assegudes sobre una catifa de còdols i sorra blanca mirant al mar eren la Paquita, la Caterina, l'Aurora, la Llucieta, la Rosa, la Maria Teresa i moltes més, no gosaven mirar enrere. Parlaven entre elles com mai ho havien fet, tanta feina, tants esforços i cap ni una va veure realitzats els seus somnis. Què se n'hauria fet de la cultura vers les dones? Igual van ser massa agosarades o massa poc potser. La Paquita se'n va anar sense veure com el seu espai de cultura tornava a ser la Biblioteca de les dones. La Caterina sense saber que les dones no havien d'amagar-se sota cap altre nom que no fos el seu. La Maria Teresa sense veure com Barcelona tenia moltes més biblioteques, i totes elles sense preveure que les dones serien més cultes alhora que reclamaven més espai sense haver de demanar permís. Al fons a l'horitzó mirant cap a Barcelona la figura d'una dona jove va aparèixer, era la Montse, la filla de l'Albina, que amb veu profunda i trencada els va dir: G

Hi ha dones que han estat pioneres en molts camps professionals i aquest és el cas de la Francesca Bonnemaison, una pedagoga molt avançada a la seva època i molt implicada en donar suport intel·lectual a les dones treballadores amb pocs recursos econòmics. Durant la Guerra Civil es va centralitzar tota la cultura en mans de la Generalitat de Catalunya d’acord amb l’esperit de l’Escola Nova Unificada per a poder continuar en els altres graus de l’ensenyament la convivència normal entre el noi i la noia, amb la finalitat de seguir el camí establert per la mateixa societat. En aquesta vida tot el que es pot comprar amb diners igual ho tens que ho pots perdre, menys els teus coneixements personals, independentment de la condició social a la qual pertanyis. Montserrat Catalan  

Ens pot agradar més o menys el seu tarannà vers la política, ja que Donya Paquita, com així l’anomenaven, era clarament una dona de dretes religiosa i conservadora. Imagino que va haver de fer mans i mànigues per dur a terme el que, després de molt esforç, va aconseguir sense trencar res i procurant quedar bé amb tothom. Ella anava fent sense fer gaire soroll. El que va començar amb un centenar de llibres i cinc-centes pessetes, es convertí en el lloc on avui podem venir a llegir i aprendre. Tot i la seva posició acomodada, es va preocupar per la cultura de la dona. Recordem  que ella va ser qui va crear la primera biblioteca per a dones de tota Europa. De noies treballadores  i amb poca cultura, en va fer dones cultes sense que la diferència de clase social fos cap impediment. Podien triar  llegir o aprendre idiomas i fins i tot fer esport. Tot i que que les intencions de Donya Paquita coincidien amb els nous corrents del feminisme conservador, oferia a les dones totes les eines perqu

“La Paquita”, m’encanta aquesta forma d’anomenar a una persona tan important. Haver crear la primera biblioteca per a dones del món i fer-ho a l’any 1909 és ser molt important!  No em ve al cap una forma millor de dotar a qualsevol persona de llibertat, que la d’obrir les portes de la cultura i el saber a tothom, també, com no pot ser de cap altra forma, a les dones. Això és el que va fer la Paquita! Si la Paquita visqués en aquest moment de la història, on les dones majoritàriament podem accedir a la informació i la cultura, estic segura que pensaria que el següent pas per avançar és deixar de parlar de homes i dones com a ens individuals, per passar a parlar de persones o d’éssers humans independentment del seu sexe.     Isabel Fdez. Prieto

  HAIKU ja en fa cent trenta anys de feina amollada d’aprenentatge La Dolors Gendrau amb la seva saviesa classes de labors Puntes i labors llençols i estovalles tardes de rialles. TANKA Ja fa cent trenta  els anys de feina amollats d’aprenentatge a l’escola galdosa i sempre primorosa. Josefina Colomar

Feia un sol que enlluernava. Al terra, una catifa de fulles que brillaven amb els raigs de sol. Era la tardor. Les dones amb els nens ja sortien cap a l’escola , els carrers es començaven a omplir; un noi que caminava lentament i desapareixia a la cantonada; un home flac que empenyia un carretó de verdures i fruita, que anava cap al mercat; gent amb les sabates gastades; canalla que jugava a pilota, noies que xafardejaven ja que no tenien res per fer. Això passava al començament del s. XX a la Ciutat Vella de Barcelona. En el barri de Sant Pere, una dona valenta, i culta de la burgesia catalana, va trencar amb els motlles masclistes de l’època, i va fundar la primera Biblioteca per a dones de Catalunya i d’Europa. Francesca Bonnemaison va ser-ne la fundadora i protagonista fins que va marxar a l’exili el 1936. El seu projecte era oferir accés a la cultura i formació a les dones treballadores i ho va fer amb gran empenta i eficàcia. La promoció de la dona, va obrir un camp d’op

Comprens per propia evidència que fils que van ser lligats fa molt de temps no s’han trencat, que encara avui continuen ordint una trama on es teixeixen paraules, colors, textures i el significat dels ideals que van motivar el començament d'una gran obra "La Cultura". Francesca Bonnemaison, "Doña Paquita", la va crear per dones i noies treballadores i humils, perquè poguessin tenir l'oportunitat d'un lloc millor dins la societat que gens les afavoria i va lluitar per dignificar-les amb les armes al seu abast, tant literàries com cíviques. Per l'escola de La Cultura amb els anys hi han passat moltes dones i que amb el seu anònim agraïment han fet possible que encara avui es continuï la tasca de la docència, que aporta coneixement i llibertat i ens ajuda a ser millors persones. Soc una alumna antiga, vaig assistir a classes dels anys 1960 al 64, aleshores es deia Escuela Profesional para la Mujer, a la Plaça de la Pietat, per tant puc recordar el que

Els pares sempre van dir-me que els fantasmes no existeixen. I jo els he cregut. Però m’han dit que els personatges de les novel·les, quan poden, s’escapen de la seva presó dins d’un llibre i surten, relacionant-se amb altres personatges d’altres llibres. Si això passa a casa nostra que no passarà a les biblioteques. I a ben segur, la Bonnemaison no n’és una excepció. Potser no ho creureu, però d’on ha aprés en Carvalho la seva saviesa deductiva, sinó d’en Sherlock Holmes en les seves trobades, sempre amb la col·laboració d’en Poirot i de Miss Marple, sense oblidar al comissari Maigret i la seva pipa. Per no parlar d’on va estudiar Sam Spade per fer-se detectiu. Quan el capità Acab surt a buscar la balena blanca va aprendre molt dels personatges viatgers d’en Jules Verne, cadascun en el seu paper. I que sabríem de l’epopeia de l’oest americà si en Wyap Earp i en Bufalo Bill, no haguessin parlat amb en Sitting Bull i el General Custer.  També tenen trobades personatges, infantils o no t

  Va néixer el 1872 de bona família, és va casar amb Narcís Verdaguer el 1893 i no van tenir fills.  El 1909 el rector de Sta. Anna li encomanà la direcció de la biblioteca parroquial. Li facilità diners i 100 llibres i així va néixer la primera biblioteca per a noies obreres de tot Europa. Molt religiosa i feminista conservadora, la va tirar endavant amb gran èxit. S’hi feien conferències i s’hi podien aprendre idiomes i un ensenyament de qualitat. Es traslladà al carrer d’’Elisabets el 1910 i l’any 1911 ja comptava amb 5.000 volums, novel·les, assajos i llibres especialitzats. En quedar vídua el 1918 es dedicà plenament al seu projecte i el 1922 Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, va inaugurar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona al carrer St. Pere Més Baix. És l’actual ubicació de la Biblioteca que porta el seu nom i també de la nostra estimada Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona. De fa anys l’Escola és mixta i les discip

La Teresa havia nascut a Sant Andreu al si d’una família treballadora. Quan va complir setze anys va començar a treballar a la Fabra i Coats com a ajudant en un teler. Però aquell treball li resultava feixuc i avorrit. De fet, la Teresa era feliç amb un paper i un llapis a la mà. Dibuixava edificis en perspectiva. Un diumenge, a casa la seva tieta, va sentir parlar per primer cop de Francesca Bonnemaison. La tieta treballava de cosidora per la Sra. Paquita, així és com li deien i parlava amb admiració d’ella. Ja feia uns anys s’havia encarregat de fer la primera biblioteca per a dones a l'Església de Santa Anna i feia un any que s’havia inaugurat l’Institut de Cultura de la Dona. La tieta li va dir: -La Sra. Paquita diu que la dona que sap llegir és millor- -Tieta, jo hi podria anar a aquest Institut? Saps si també ensenyen a dibuixar? - Parlaré amb la Sra. Paquita. Porta’m alguns dels dibuixos que fas… La Teresa va passar una setmana molt nerviosa. Quan va tornar a casa la ti

Francesca Bonnemaison, filla única d´uns botiguers de la Rambla de Barcelona casada amb Narcís Verdaguer, advocat i cosí de Mossèn Cinto Verdaguer, va crear l´Institut de Cultura i la Biblioteca per a dones, la primera  de tot Europa. Poc es podia imaginar que  aquell projecte  esdevindria tan important i afavoriria a tantes dones que inclús la sobreviuria amb el temps després de la seva mort. Si bé Francesca va entrar a l´Escola de Mestres de Joan Bardina el seu marit ho va desaprovar i ella ho va deixar córrer però la seva inquietud vers la cultura de les dones persistia i va fundar, instada pel rector de la parròquia de Santa Anna de qui va acceptar cinc-centes pessetes pel projecte, una biblioteca per poder fomentar la lectura per a, sobretot, les noies obreres; també els aconseguia llocs de treball i formava les dones, sempre amb paràmetres cristians. Des del seu inici a la parròquia de Santa Ana l´any 1909-1910, el seu projecte no va parar de créixer . Es va haver  de traslladar

Que puc dir de la Francesca Bonnemaison? Va ser una gran dona. Filla única d’una família burgesa que li va donar estudis. Es va casar amb  advocat i polític Narcís Verdaguer. Ella hauria pogut dedicar-se a la llar, participar en accions caritatives i de societat. El seu desig i voluntat era ajudar a les dones obreres a ser independens, que aprenguessin a llegir, escriure i oficis perquè no tinguessin que dependre tant dels homes  i ser una càrrega per la família. Per això va crear l'Institut Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona. Moltíssimes dones es van formar adquirir coneixements per poder treballar. La senyora Carmen va ser una d’elles, allà  havia après a fer barrets i era el seu ofici, es guanyava la vida fent barrets per a casaments, festes i els dels uniformes que duiem a les escoles de monges, explicava que allà havia coincidit amb la célebre Mari Sampere que també anava aprendre a fer barrets abans de ser actriu. Però al 1936  va esclatar la maleïda Guerra Civil va t

És cert que les persones per les seves obres les coneixem i l’obra de donya Paquita després de 113 anys continua vigent en ple segle XXI. Qui va ser donya Paquita? Una dona avançada al seu temps que es va entregar a la tasca de millorar la vida de les obreres perquè sense cultura les dones no poden ser lliures. Lluitadora incansable. La seva ment no va parar de d'avançar, planificar i construir, a més, va ser sufragista convençuda, compromesa políticament, iniciadora de publicacions i iniciatives tantes com va poder. Podríem dir que era una feminista convençuda de la sororitat entre dones? Sens dubte que sí. Si ens traslladem a la seva època, té molt mèrit sortir dels cànons establerts per raó d’ estatus i emprar els propis mitjans econòmics per tirar endavant l'Institut de Cultura de les Dones, la qual cosa ens parla molt de generositat. El que podem imaginar és com la devia afectar que després de la guerra, la seva obra fos engolida pel nou règim totalitari. Don

Des de ben petita havia trobat en l'escriptura un refugi, un món només seu on expressar tot allò que sentia, ser escriptora havia estat un dels seus somnis, malgrat això, la vida l'havia portat per altres camins molt diferents. En arribar a la jubilació va pensar que era el moment de tornar a escriure. Una amiga li havia parlat de l'Escola de la Dona, i de com havia començat el 1909 quan la Francesca Bonnemaison va fundar la Biblioteca Popular de la Dona, això va permetre que les noies treballadores tinguessin accés als llibres i, per tant, a la cultura. Cada vegada que traspassava la porta de l'Escola l'embolcallava l'esperit de tantes dones que haurien caminat per aquells passadissos, per aquelles aules amb ganes d'aprendre, de trobar les eines per créixer com a éssers independents, i aquell sentiment de sororitat la feia sentir orgullosa de ser dona. Conxita Nicolás

Francesca Bonnemaison fou una dona que visqué a cavall entre dos segles: emprenedora, feminista, atrevida, culta i amorosa. Evidentment d'un feminisme diferent al d'avui en dia, no hem d'oblidar que eren principis de s.XX i que pertanyia a una capa de la societat burgesa , conservadora i catòlica. Me la imagino com una heroïna enmig d'un món masclista i repressor , on moltíssimes dones no tenien accés a la cultura més bàsica. Ella ,que havia tingut la sort de néixer en un lloc on el saber era apreciat i de conèixer polítics i homes cultes amb els que col.laborà, fou solidària i començà portant la biblioteca de la Parròquia de Sta Anna transformant-la en un centre de trobada de tota mena de dones i de condició social, fomentant la inquietud per la cultura. La seva amistat amb polítics li facilità la creació d'un Centre de Cultura per a dones, fins que la guerra l'obligà a marxar, com tants d'altres intel.lectuals, a Suïssa. Quina decepció devia sentir en torn

Aquest n'és un exemple: tot va començar quan la Esperanza va acabar l’escola als catorze anys, ella, ja tenia el cuquet de l’agulla dintre seu. La seva mare va fer mans i mànigues perquè entrés a La Escola d’Ofici i Confecció de la Diputació de Barcelona. La noieta era molt espavilada, treballadora,implicada i aprenia amb facilitat. Un dia una veïna francesa li va deixar unes revistes de moda parisina, cosa que va fer que s’aficionés a fer dissenys força agosarats. La professora en veure tant de talent els va ensenyar a les millors modistes de la ciutat L’encarregat de El Dique Flotante hi va veure tant d’enginy que la va fer entrar amb només disset anys a treballar a l’empresa, acabant al costat dels germans, Ricardo i Francisco nets del fundador Joaquin Beleta, grans dissenyadors de la casa. El 1973 van crear conjuntament la col·lecció, Tardor Hivern, la de més èxit que havien tingut mai, i va traspassar fronteres. En passar els anys, la Esperanza va tornar a l’escola per ensenya

La ciutat té encara un aire festiu. La tardor naixent deixa passar el sol tardà de l’estiu i el ventet fresc d’un matí de setembre. Comencen a obrir les oficines i algunes botigues, se senten remors al mercat i al carrer sorolls de cotxes i autobusos que exterioritzen les presses dels treballadors. La Mercè va amb temps suficient, pas ferm, contenta, il·lusionada però una mica nerviosa. Torna, des prés de molts anys grisos i tristos, a l’Escola de la Dona al carrer de la Pietat, ara com professora. La directora Montserrat Sindreu, hereva dels ideals de Francesca Bonnemaison, i les altres professores la reben amb somriures afables. Llavors ella comença a dibuixar un futur propi, esperançador, emancipador, brodat i cosit per mans àgils i sensibles, assolint una labor ben feta. I així ha estat fins fa ben poc que ens ha deixat ja centenària. M. Isabel Cardona 

Ara fa 100 anys de la ubicació a Sant Pere més Baix de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, però els seus orígens es remunten a l'any 1909. La Paquita, com tothom li deia, era una dona de l'alta burgesia que va crear la primera biblioteca per a dones d'Europa. Inicialment els objectius eren ajudar a formar a les dones treballadores. Era un lloc d'ensenyament de les feines bàsiques (cosir, planxar, cuinar, etc.), però a més a més i amb aquesta excusa era un lloc de formació, bàsicament per aprendre a llegir i a escriure. Els principis varen ser molt simples, però mica en mica els objectius es varen anar ampliant, donant totes les eines necessàries per al desenvolupament cultural de la dona, essent un lloc d'aprenentatge de tot tipus, era com una Universitat. La Guerra Civil va estroncar tots els projectes, i a la postguerra es va convertir en "el Instituto de Cultura para la Mujer de la Falange Española". La Paquita es va morir a l'any 1949 amb la tri

Les meves àvies amb prou feina sabien escriure. No havien anat a escola el temps suficient i tan sols coneixien les quatre regles. Avui, les seves besnetes poden ser universitàries i ocupar un càrrec a una multinacional o a la política i les filles d'aquestes besnetes, demà, podrien omplir el Camp Nou jugant a futbol o al que fos. Els temps han canviat força. No es pot reinterpretar la història, no seria just. Des de començaments del segle XX i només a Espanya, els canvis polítics, una guerra civil i una dictadura catòlica de quaranta anys varen modelar la societat. Es va anar avançant a poc a poc, des de la mirada atrafegada d'avui podem pensar que massa a poc a poc. Haurien pogut fer més coses, i sobretot més de pressa, aconseguir llibertats més àmplies, laiques i per totes…, i més i més de tot. La societat era la que era i la seva història dura. Sempre han existit dones importants, en tots els àmbits, però una flor no fa estiu i calia que ho poguessin ser totes les que ho vo

Maria encara recorda la primera vegada que hi va entrar. Superats els tràmits,  es va endinsar en aquell Temple de la Cultura. I, ara sí, ja  n’és membre de ple dret. Asseguda en la seva cadira, l’envaí la sensació de petitesa i ignorància. La primera l’havia viscuda infinitat de vegades en les nits d’estiu quan ,perseguint l’estrella, s’havia perdut en aquell sostre d’un blau immens, clavetejat de llums. La segona mai havia estat tan present. Quanta, quanta ignorància! Què petita se sentia!  Tanca els ulls, s’imagina quantes Maries hauran  ocupat aquella cadira i en tria una. Ara se sent com aquella jove que, després d’una llarga i dura jornada laboral, caminava apressada cap a la Biblioteca Popular,  creada per una gran dona, Francesca Bonnemaison. En aquell recer esdevenia la protagonista de mil i una històries i anava modelant un futur millor. I entén aquelles paraules que havia escoltat no sabia on ni quan: “la Cultura és allò que ens queda quan tota la resta es trenca. És l’única

Quan era joveneta va caure i es va fer mal en un genoll. Després de visitar molts metges a l'Hospital de Sant Pau li van dir que s'havia d'operar i que el genoll quedaria sense mobilitat. L'operació va anar bé, però quan va tornar a casa va haver d'aprendre a caminar amb la cama recta, i allò la feia sentir malament. Quan sortia al carrer li semblava que tothom la mirava, i va començar a quedar-se a casa. Es distreia llegint novel·les, però un dia la seva amiga li va proposar d'anar a la Biblioteca de la Dona, on en trobarien moltes més. De moment va dir que no, elles vivien al Guinardó i s'havia d'agafar el 47 per anar fins a la Via Laietana, i se li feia costa amunt; però era el barri on havia viscut quan havien vingut a Barcelona, i al final es va deixar convèncer. Va anar tan bé que van agafar el costum d'anar-hi un dia a la setmana, i aviat van conèixer altres noies que els van parlar del Institut de Cultura. Es va apuntar a les classes de cos

L'inici del segle XX va ser un moment força convuls pel que fa a revoltes, la classe obrera en general estava molt oprimida, amb condicions molt dolentes i amb sous miserables. La dona n’era encara més de perjudicada pel sol fet de ser dona . En aquest context sorgeix una dona, filla de la burgesia de Barcelona, que se sent cridada a anar més enllà de fer beneficència, que és el que habitualment feia la gent benestant a fi de tranquil·litzar les seves consciències. Francesca Bonnemaison va veure la necessitat de poder donar cultura a les dones, les quals no tenien accés ni a la lectura ni a la formació. Ella té sensibilitat per conèixer la realitat de la dona obrera, en pren consciencia i s’hi implica. El fet de començar amb una petita biblioteca, i copsar l’èxit que va tenir, va fer que s’adonés que calia fer possible que la cultura i la formació fos

L'Adela va sentir la sirena que marcava el final de la jornada i es va afanyar per sortir, avui volia anar a veure un lloc que li havien explicat unes amigues seves també de la fàbrica i que es coneixien perquè participaven en el grup clandestí de Solidaritat Obrera. Era un indret anomenat "La Cultura "al carrer d'Elisabets on ensenyaven a llegir i escriure, ella sempre havia volgut aprendre de lletra, però mai va anar a estudi, ja que de molt petita va començar a treballar als telers. No va voler dir res a ningú, li feia por anar sola, pero sabia que ningú ho aprovaria, les companyes de la feina dirien que no feia per una noia de fàbrica com ella. Així doncs, va rentar-se, va canviar-se de roba i d'espardenyes i va anar a peu fins a arribar al carrer d'Elisabets, a la façana de la casa de caritat hi havia el rètol que anunciava l'Institut de Cultura i Biblioteca popular i molt espantada va entrar-hi sense saber què fer, de cop va sentir una veu molt afect

La Francesca Bonnemaison i Farriols fou una pedagoga popular catalana, filla de Gil Bonnemaison, casada amb Narcís Verdaguer, advocat i polític, cosí de mossèn Cinto. Quan va néixer “Doña Paquita” la ciutat vivia dins d’una societat convulsa amb guerres fora del país per benefici del rei de l’Estat, amb una diferència abismal econòmica i social dels seus habitants. Sempre va estar al rovell de l’ou, era una dona forta i inquieta i sense trencar res, sempre amiga de l’Església i defensant l’ordre i la família per sobre de tot, va fer una gran revolució per a les dones de Barcelona. Tot va començar quan el rector de Santa Anna li va proposar de fer-se càrrec de la biblioteca de la parròquia. I amb cinc-centes pessetes i cent llibres neix la primera biblioteca per a noies obreres. Aquella Biblioteca Popular de la Dona, tan modesta al principi, va tenir un èxit espectacular, en un any van haver de traslladar-se a un local més gran, on dones de totes les classes podien llegir novel·les, ass

Francesca Bonnemaison va néixer a Barcelona el 12 d'abril de 1872, i sempre va estar al rovell de l'ou. Era filla única d'una família amb botiga a la Rambla de Barcelona, i quan es va casar ho va fer amb Narcís Verdaguer, advocat i polític cosí de mossèn Cinto. Era al Liceu quan van esclatar les bombes, i va viure sobre Els Quatre Gats on Picasso, Rusiñol i companyia hi feien tertúlies. 'Doña' Paquita Verdaguer hauria pogut dedicar-se a la llar i a participar en accions caritatives per apedaçar la misèria que patien els obrers al final del segle XIX i les primeres dècades del XX, però ella era, en paraules seves, una "dona forta". Forta i inquieta. I sense trencar res, sempre amiga de l'Església i defensant l'ordre i la família per sobre de tot, va fer una gran revolució per a les dones de Barcelona (1). (1) Informació extreta de https://www.sapiens.cat/temes/dones/francesca-bonnemaison_13399_102.html